23 d'octubre

De vegades canvies la rutina i passen coses sobtades, sobtades perquè surts de la rutina, simplement, no perquè siguin res extraordinari. Al primer quiosc el diari que compro els dissabtes estava en un estat lamentable i al segon quiosc ja no hi era. Vaig anar pel carrer Craywinkel, que es un carrer curt, ample i encantador sobretot els dissabtes al matí, fins un quiosc de República Argentina. Vaig fer el cafè a un lloc on mai no havia entrat, a tocar del viaducte de Vallcarca i llavors la sobtada, una cambrera preciosa, em va semblar que de l’est, jove, de pell morena i uns pits imponents. I de fet són coses com aquesta les que estableixen les rutines.

Després vaig pujar al Putxet. El dia era prou clar. Encara en segueix sorprenent la proximitat dels turons amb el mar. El paisatge de Barcelona, en aquest sentit, és agradable. Ets a la muntanya, enmig de la ciutat i tens el mar allà mateix.

Divendres, per primer cop des de fa no sé quan, vaig arribar a casa prou aviat per fer una migdiada a una hora normal, eren quarts de cinc. Hi vaig pensar perquè m’anava adormint lentament enmig de la cridòria encantadora dels nens de l’escola que tinc al costat. Els nens que eren a aquella hora al pati eren molt petits.

I el pare d’algun d’aquests nens m’ha fet perdre deu minuts aquest matí (i ja anava tard) que són els minuts que ha trigat en dignar-se a apartar el cotxe en doble fila que no em deixava sortir.