11 de juny
Des de fa un mes dilluns, dimecres i divendres treballo a l’oficina de Barcelona. Ahir vaig fer truita de patates per uns quants dies i m’he emportat un entrepà per dinar. Me l’he menjat a un banc de la Diagonal anant cap al FNAC. Avui es posava a la venda el nou LP del McCartney. També he comprat el llibre de memòries del Pericay. A la cua, darrere meu, hi havia una rosseta d’aquestes que t’alegren una estona l’ànim vestida amb roba de feina, roba que pot ser de secretària o de directiva, i que portava un pack de pel·lícules de l’Audrey Hepburn.
Quina crueltat dissabte! Tinc gairebé una hora de camí del Nou Camp a casa mvea. Anava caminant ràpid però sense pressa. Durant una estona caminant per Mitre tenia ua prop una noia del centre o del nord d’Europa amb una motxilla i unes xancles. Anava senint el flip flap del seu caminar que de vegades anava davant meu i de vagades darrere. Entre el carrer Ganduixer i el carrer Mandri hi havia un noi cridant “Madrileños hijos de puta!” i llençant un tros de diari que cremava a la calçada La noia i jo ens vam alterar una mica la nostra trajectòria en passar prop del noi i del seu grupet. Jo vaig pujar per Mandri i ella va seguir caminant per Mitre. M’agrada el carrer Mandri.
14 de juny
Vaig esgotat. Passo moltes hores a la feina i produeixo poc però no hi puc fer més. Ahir fou un d’aquests dies absurds i estúpids. Vaig trobar-me una companya per les escales sortint de l’oficina a les onze de la nit. Moltes hores i no massa feina feta.
Hauria d’haver fet alguns dies de festa a finals del mes passat o inicis d’aquest, però no era bon moment. De fet, n’era el pitjor per no treballar durant quatre o cinc dies.
Des de dimarts noto molta humitat. Es barreja amb la pols del vidre del cotxe que es trona opac i desagradable. M’agrada anar per Barcelona cap a les 9 o les 10 de la nit amb les finestres baixades. Fa una estona del cotxe hi sortia l’harmònica estrident del Dylan del 65.
Prensa
Por instinto hoy he buscado a Diego A. Manrique y lo he encontrado.
Ayer comí solo en el chino de Laforja y compré el periódico. Umbral, a quien tengo que querer, me cansa a veces. Pero ayer me gustó mucho con lo que escribió de Warhol Y también me gusto mucho Arcadi Espada escribiendo de Sarkoz y de su concepción de lo que es, o debería ser, la democracia y el eje izquierda-derecha ahora. Había también un recuadro agradable de Núria Cuadrado. Las lágrimas de disgusto y frustración de la fiscal Olga Sánchez en el que había de ser para ella, imagino, el momento más importante de su carrera. El corresponsal en Rusia hacía la crónica de lo que hubo alrededor del Cataluña-España jugado en Siberia. Grotesco y casi tronchante. No merece otra emoción que la risa lo que sucedió. Los indignados y los felices resultan aún más patéticos. Por lo que me iba llegando desde el divertido Pacte de Progrés del las Baleares del 99 me imaginaba a Maria Antonia Munar como una especie de Ferrusola. Vi una foto suya y no es nada de eso.
Supe ayer en su blog que Fallarás estaría estupenda hoy en ADN.
Des de fa un mes dilluns, dimecres i divendres treballo a l’oficina de Barcelona. Ahir vaig fer truita de patates per uns quants dies i m’he emportat un entrepà per dinar. Me l’he menjat a un banc de la Diagonal anant cap al FNAC. Avui es posava a la venda el nou LP del McCartney. També he comprat el llibre de memòries del Pericay. A la cua, darrere meu, hi havia una rosseta d’aquestes que t’alegren una estona l’ànim vestida amb roba de feina, roba que pot ser de secretària o de directiva, i que portava un pack de pel·lícules de l’Audrey Hepburn.
Quina crueltat dissabte! Tinc gairebé una hora de camí del Nou Camp a casa mvea. Anava caminant ràpid però sense pressa. Durant una estona caminant per Mitre tenia ua prop una noia del centre o del nord d’Europa amb una motxilla i unes xancles. Anava senint el flip flap del seu caminar que de vegades anava davant meu i de vagades darrere. Entre el carrer Ganduixer i el carrer Mandri hi havia un noi cridant “Madrileños hijos de puta!” i llençant un tros de diari que cremava a la calçada La noia i jo ens vam alterar una mica la nostra trajectòria en passar prop del noi i del seu grupet. Jo vaig pujar per Mandri i ella va seguir caminant per Mitre. M’agrada el carrer Mandri.
14 de juny
Vaig esgotat. Passo moltes hores a la feina i produeixo poc però no hi puc fer més. Ahir fou un d’aquests dies absurds i estúpids. Vaig trobar-me una companya per les escales sortint de l’oficina a les onze de la nit. Moltes hores i no massa feina feta.
Hauria d’haver fet alguns dies de festa a finals del mes passat o inicis d’aquest, però no era bon moment. De fet, n’era el pitjor per no treballar durant quatre o cinc dies.
Des de dimarts noto molta humitat. Es barreja amb la pols del vidre del cotxe que es trona opac i desagradable. M’agrada anar per Barcelona cap a les 9 o les 10 de la nit amb les finestres baixades. Fa una estona del cotxe hi sortia l’harmònica estrident del Dylan del 65.
Prensa
Por instinto hoy he buscado a Diego A. Manrique y lo he encontrado.
Ayer comí solo en el chino de Laforja y compré el periódico. Umbral, a quien tengo que querer, me cansa a veces. Pero ayer me gustó mucho con lo que escribió de Warhol Y también me gusto mucho Arcadi Espada escribiendo de Sarkoz y de su concepción de lo que es, o debería ser, la democracia y el eje izquierda-derecha ahora. Había también un recuadro agradable de Núria Cuadrado. Las lágrimas de disgusto y frustración de la fiscal Olga Sánchez en el que había de ser para ella, imagino, el momento más importante de su carrera. El corresponsal en Rusia hacía la crónica de lo que hubo alrededor del Cataluña-España jugado en Siberia. Grotesco y casi tronchante. No merece otra emoción que la risa lo que sucedió. Los indignados y los felices resultan aún más patéticos. Por lo que me iba llegando desde el divertido Pacte de Progrés del las Baleares del 99 me imaginaba a Maria Antonia Munar como una especie de Ferrusola. Vi una foto suya y no es nada de eso.
Supe ayer en su blog que Fallarás estaría estupenda hoy en ADN.
posted by jordi at 00:20
<< Home