18 de juny

Encara em sobta, o sorprèn o m’afecta, la sordidesa quotidiana, propera i mig oculta. Tios de menys de quaranta capaços d’anul·lar la seva dona o parella. Capaços de gastar-se el seu sou de tres mil euros i retreure-li a la dona la merda de sou de set-cents euros que malgrat tot fa servir per anar tirant de visa o demanar crèdits. O preguntar-li en un bar si s’ha follat el tio que l’està mirant i que ella ni havia vist. O considerar que si tenen un fill ja no estarà per ell. O atacar el seu sobrepès o qualsevol altra angoixa d’ella. I la soledat, si no és alguna cosa pitjor, de la dona. Aquest sofriment íntim i silenciós.

Tinc una veïna tan maca, de traços tan fins y geometries delicadament corbes, que em poso molt nerviós cada cop que me la creuo, que no succeeix amb gaire freqüència. Dissabte passat ella entrava amb bosses i jo sortia i vaig fer una cosa estranya per aguantar-li la porta. S’ha de dir, però, que el gest m’agafava amb el pas canviat