24 d'octubre
On jo estudiava hi havia una noia que tenia uns dos anys menys i la veia sovint perquè era de les que passava moltes estones a la biblioteca. En aquest tipus de carrera, on és habitual que es barregin assignatures de diversos cursos i amb els nous plans d’estudi s’ha d’assistir obligatòriament a pràctiques de laboratori és impossible d’organitzar-se un horari raonable i s’acaba per no anar a classe. I si a més treballes, doncs més.
De manera que si la cosa pintava més o menys així, i si ens costa mantenir l’atenció a classe, alguns optàvem per anar directament a la biblioteca per veure si al menys treies una estona de profit, ni que fos petita.
Mai no vaig parlar amb aquesta noia. Em sembla que un dia em va demanar foc però apart d’això només vaig creuar mirades amb ella. Tenia la particularitat de que quan caminava movia el cul d’una manera encisadora. Si era provocat o espontani, tant li fa, doncs l’efecte era el mateix. Si és espontani, encantadora, si és provocat, encantadora i admirable. Tendeixo a pensar que hi ha un tipus de talent que es manifesta en el físic. Crec que fixar-se en com na noia mou el cul no és menystenir cap dels altres encants i crec a més, que és un encant per sí mateix. L’Umbral dedicava a una cosa semblant algunes pàgines del seu “Mortal y rosa”. La forma de moure el cul d’aquesta noia forma part del seu talent congènit, penso.
La noia és més aviat menuda d’estatura, la cara amb gràcia però dins la normalitat. No destacaria per res sinó fos pel seu cul rodó i sobretot, per com el mou. El punt precís de coqueteria, simpatia i desimboltura, sense necessitat de portar pantalons ajustats i allunyadíssima de la vulgaritat i del que resulta obvi.
Tot això ve perquè ahir a la tarda era al vestíbul d’una oficina esperant que sortís una persona. Vaig veure passar una noia d’esquena, amb una samarreta de colors vius i uns texans i cert magnetisme caminant. Va tornar a passar, d esquena i m’hi vaig tornar a fixar. Es va girar i vaig veure que era aquella noia. Devia fer mes de tres anys que no la veia.
De manera que si la cosa pintava més o menys així, i si ens costa mantenir l’atenció a classe, alguns optàvem per anar directament a la biblioteca per veure si al menys treies una estona de profit, ni que fos petita.
Mai no vaig parlar amb aquesta noia. Em sembla que un dia em va demanar foc però apart d’això només vaig creuar mirades amb ella. Tenia la particularitat de que quan caminava movia el cul d’una manera encisadora. Si era provocat o espontani, tant li fa, doncs l’efecte era el mateix. Si és espontani, encantadora, si és provocat, encantadora i admirable. Tendeixo a pensar que hi ha un tipus de talent que es manifesta en el físic. Crec que fixar-se en com na noia mou el cul no és menystenir cap dels altres encants i crec a més, que és un encant per sí mateix. L’Umbral dedicava a una cosa semblant algunes pàgines del seu “Mortal y rosa”. La forma de moure el cul d’aquesta noia forma part del seu talent congènit, penso.
La noia és més aviat menuda d’estatura, la cara amb gràcia però dins la normalitat. No destacaria per res sinó fos pel seu cul rodó i sobretot, per com el mou. El punt precís de coqueteria, simpatia i desimboltura, sense necessitat de portar pantalons ajustats i allunyadíssima de la vulgaritat i del que resulta obvi.
Tot això ve perquè ahir a la tarda era al vestíbul d’una oficina esperant que sortís una persona. Vaig veure passar una noia d’esquena, amb una samarreta de colors vius i uns texans i cert magnetisme caminant. Va tornar a passar, d esquena i m’hi vaig tornar a fixar. Es va girar i vaig veure que era aquella noia. Devia fer mes de tres anys que no la veia.
posted by jordi at 23:48
<< Home