10 d'agost

De nit i la lluna que minva però encara s’enlaira com un al·leluia. Un airet lent però fresc i agradable que entra avui tot ple de coincidències sense ordre:

Els al·leluies de Cohen , en casa sospir, etc. Però m’entretinc amb Closing time, amb un Cohen encantador que fa saltirons en retirar-se de l’escenari. Em deixa un somriure tremendo.

A casa els pares no hi ha ningú i he d’anar passant a veure què fa el gat, donar-li menjar, veure com respira i donar-li un quart de pastilla perquè pateix una mica del cor. Està vellet. Encara no sé per què (la puc comprar al super) però m’emporto una amplla de Bach, blanc i semidolç. Arribo a casa i obro el correu i veig que hi tinc petons dolços, vi i lluna.

L’extrísimo Bach aquest li agradava al meu avi. L’avi penjava porrons amb vi barat sota la parra per a que hi anessin els insectes. Quan hi entraven no en sabien sortir i morien ofegats en vi deixant el raïm negre. Una de les coses que em feien badar de petit.

Fa un moment m’he acostat a la tauleta de plàstic (coses dels lloguers) davant del sofà a mirar no se què hi havia una arna petita morta en el vi que havia deixat a la copa.