1 de març

Des de la setmana passada, quan va marxar el fred, torno a sortir a córrer mitja hora, cap a les nou, intentant que sigui cada dos dies. Torno a sentir l’alegria de les endorfines sota el ruixador de la dutxa i altres sensacions agradables que apaivaguen les pors de dies vermells. I veient la lluna que s’emplenava fins avui. El cel sense núvols i la lluna i estels. No sé si fa deu o quinze anys es veia el cel de nit en dies clars com el veig algunes nits. No sé si es perquè he canviat de barri o si és la implantació del vapor de sodi. Amb auriculars aconsegueixo pensar menys quan corro i només veig foscor i poca gent i els cabells que fan flap flap a l’ombra que s’allarga en allunyar-me d’un fanal per anar a buscar l’altre. Les clíniques i universitats privades, les cases dels rics d’on encara no en surt l’olor de les flors, algun estudi professional luxós, els escolapis i les llums de les pistes esportives, com la dels jesuïtes on sembla que hi van tots en moto que estreten la vorera.

Hi ha dies en què passen coses poc habituals, com ser dilluns i arribar a Les Rambles a la una del migdia. Encara hi ha estones o espais on sembla que ho siguin. Sortint del metro de Catalunya no es veu cap color absurd ni cap cuixa blanca i sí es veu la tertúlia futbolística de dilluns i senyores grans assegudes a les cadires del mobiliari urbà. Em fico per carrers i miro com son de dia algunes tavernes concretes, casi totes tancades, de manera que acabo prenent la cervesa i les olives a la Plaça Reial. Al diari diu que hi ha un vint-i-algo per cent de catalans amb algun tipus de trastorn d’angoixa o estrès i em fa certa ràbia, ara, que aquestes estadístiques treguin èpica a certs moments de la meva joventut, infància o maduresa.