27 de juny
Fa uns dies a Luz de Gas. Assegut a una de les taules de la planta de dalt, des d’on es veu l’escenari i part de la pista. Quan ha acabat el concert que hi ha cada dia i tot ha quedat recollit l’escenari s’omple de gent, per raons bastant òbvies. Com deia jo estava assegut mirant distretament la gent que ballava a l’escenari i se m’acosta un noi de la meva edat o una mica més. Amb una concisió i accent de Vic, que sempre m’ha agradat, em diu que és de Vic, que no és homosexual, que ha vingut amb un amic a qui fa poc l’ha deixat la nòvia i que va una mica passat de voltes. En el tema de les noies, s’entén. Està assegut al meu costat perquè just abans de dir-me que no era gay m’ha preguntat si em feia res que s’assegués al meu costat. Li he dit que no em fa res que segui i que no em faria res que fos gay.
La pregunta que em fa poc després suposo que indica el motiu pel qual s’ha acostat. “Has fet alguna peli, últimament?”. Li faig repetir la pregunta, per si de cas. Diu que li sonava de la tele.
A l’escenari, a primera línea, hi ha una rossa amb melena ondulada que crida molt l’atenció. Porta unes botes llargues i negres i una minifaldilla molt curta i negra. El que porta de cintura cap amunt és una espècie de part superior de bikini, com d’heroïna de còmic. Amb tires negres que hi pengen. El de Vic, no recordo el seu nom, em diu alguna cosa com “Està bona la mala puta”, amb tota la seva contundència de la Catalunya central. A Vic hi fa molt fred. Em diu que es d’Andorra i que és molt simpàtica i que no s’ho té gens cregut. Que tots els dissabtes està allà ballant fins a les cinc o les sis si és que algú no aconsegueix emportar-se-la abans. Si vols després te la presento, em diu. Apareix el seu amic i me’l presenta. L’amic em pregunta si toco la guitarra. Li dic que sí, una mica, però que a casa meva. Diu que m’assemblo a no sé quin cantautor d’aquella zona.
_____________________________________
Ahir llegint les memòries d’en Pericay fins tard. Un capítol on diu, sense matisos ni atenuants, clar i català si voleu, que Federico Jiménez Losantos tenia raó l’any 79, l’any de “Lo que queda de España” i que ells van fallar. No em refio massa, o gens, dels penediments públics. No és que pensi sempre com Spinoza (suposo que ho deia al Tractatus o a l`Ètica) que qui es penedeix és doblement miserable, sinó que això de mostrar la compunció d’un mateix i escampar-la ho trobo poc compatible amb la sinceritat. Dit això, el capítol em sembla impecable. Pericay exposa els fets i al final del capítol diu: vam fallar i foren anys decisius, sense escarafalls ni cops al pit. El tema que ocupa la major part de les pàgines del capítol era el que ocupava un dels assaigs que formaren part de “Lo que queda de España”: un enquesta d’una revista de l’òrbita del PSUC a una sèrie d’escriptors catalans. Més concretament la darrera pregunta de l’enquesta de si el cas d’escriptors catalans en llengua castellana era un “fenomen conjuntural a liquidar”. Algunes respostes són tremendes, algunes fugen d’estudi i n’hi ha alguna de sensata. S’ha de dir que una d’elles és la de Maria Aurèlia Capmany, que ressalta el caràcter nazi o feixista d’aquesta formulació. N’hi va haver algunes pròpies de jueus fastiguejats de ser-ho. Això és el vertader auto-odi. Concepte que en els últims vaig sentint per part dels nacionalisme català com a propi. El fet de ser nacionalista comporta habitualment la total manca de conteniment. Si algú es molesta en buscar l’origen de l’expressió com a denúncia en un context de genocidi, què deien alguns jueus d’ells mateixos, veuria que n’hi ha per fer caure la cara de vergonya a qui usi l’auto-odi per designar, per exemple, que gran part de catalano-parlants canvien d’idioma si algú se’ls dirigeix en castellà.
Crida l’atenció la violència verbal d’aquells anys. Si fa no fa les idees són les mateixes, però ara no em passa pel cap una pregunta formulada així. Per la forma. Pel fons no m’estranyaria gens. De fet, el fons és el de sempre. Entre els bèsties com Pedrolo i l’acomodament des Vázquez Montalbán o Carlos Barral aquells anys, decisius, foren un desastre. És ingenu preguntar-se si va fallar el PSUC? O el PSUC ja era això? La bellesa de “mis manos, mi capital” a la vegada que la refotuda qüestió nacional. En Guti era així o s’hi va tornar? I López Raimundo? I Alfonso Comín? Què hi fa un Josep Benet com a candidat a la Generalitat l’any 80?
De totes maneres, quins anys, no?
La pregunta que em fa poc després suposo que indica el motiu pel qual s’ha acostat. “Has fet alguna peli, últimament?”. Li faig repetir la pregunta, per si de cas. Diu que li sonava de la tele.
A l’escenari, a primera línea, hi ha una rossa amb melena ondulada que crida molt l’atenció. Porta unes botes llargues i negres i una minifaldilla molt curta i negra. El que porta de cintura cap amunt és una espècie de part superior de bikini, com d’heroïna de còmic. Amb tires negres que hi pengen. El de Vic, no recordo el seu nom, em diu alguna cosa com “Està bona la mala puta”, amb tota la seva contundència de la Catalunya central. A Vic hi fa molt fred. Em diu que es d’Andorra i que és molt simpàtica i que no s’ho té gens cregut. Que tots els dissabtes està allà ballant fins a les cinc o les sis si és que algú no aconsegueix emportar-se-la abans. Si vols després te la presento, em diu. Apareix el seu amic i me’l presenta. L’amic em pregunta si toco la guitarra. Li dic que sí, una mica, però que a casa meva. Diu que m’assemblo a no sé quin cantautor d’aquella zona.
_____________________________________
Ahir llegint les memòries d’en Pericay fins tard. Un capítol on diu, sense matisos ni atenuants, clar i català si voleu, que Federico Jiménez Losantos tenia raó l’any 79, l’any de “Lo que queda de España” i que ells van fallar. No em refio massa, o gens, dels penediments públics. No és que pensi sempre com Spinoza (suposo que ho deia al Tractatus o a l`Ètica) que qui es penedeix és doblement miserable, sinó que això de mostrar la compunció d’un mateix i escampar-la ho trobo poc compatible amb la sinceritat. Dit això, el capítol em sembla impecable. Pericay exposa els fets i al final del capítol diu: vam fallar i foren anys decisius, sense escarafalls ni cops al pit. El tema que ocupa la major part de les pàgines del capítol era el que ocupava un dels assaigs que formaren part de “Lo que queda de España”: un enquesta d’una revista de l’òrbita del PSUC a una sèrie d’escriptors catalans. Més concretament la darrera pregunta de l’enquesta de si el cas d’escriptors catalans en llengua castellana era un “fenomen conjuntural a liquidar”. Algunes respostes són tremendes, algunes fugen d’estudi i n’hi ha alguna de sensata. S’ha de dir que una d’elles és la de Maria Aurèlia Capmany, que ressalta el caràcter nazi o feixista d’aquesta formulació. N’hi va haver algunes pròpies de jueus fastiguejats de ser-ho. Això és el vertader auto-odi. Concepte que en els últims vaig sentint per part dels nacionalisme català com a propi. El fet de ser nacionalista comporta habitualment la total manca de conteniment. Si algú es molesta en buscar l’origen de l’expressió com a denúncia en un context de genocidi, què deien alguns jueus d’ells mateixos, veuria que n’hi ha per fer caure la cara de vergonya a qui usi l’auto-odi per designar, per exemple, que gran part de catalano-parlants canvien d’idioma si algú se’ls dirigeix en castellà.
Crida l’atenció la violència verbal d’aquells anys. Si fa no fa les idees són les mateixes, però ara no em passa pel cap una pregunta formulada així. Per la forma. Pel fons no m’estranyaria gens. De fet, el fons és el de sempre. Entre els bèsties com Pedrolo i l’acomodament des Vázquez Montalbán o Carlos Barral aquells anys, decisius, foren un desastre. És ingenu preguntar-se si va fallar el PSUC? O el PSUC ja era això? La bellesa de “mis manos, mi capital” a la vegada que la refotuda qüestió nacional. En Guti era així o s’hi va tornar? I López Raimundo? I Alfonso Comín? Què hi fa un Josep Benet com a candidat a la Generalitat l’any 80?
De totes maneres, quins anys, no?
posted by jordi at 19:31
<< Home