11 de maig

Les branques i les fulles dels plàtans ja casi arriben als peus, quan surto al balcó. Són fetes un embolic. Les tiges superiors, més fines, han estat tombades, remenades, corbades, forçades i tal vegada fornicades (o alguna cosa així diria l’estimat Umbral) pel vent. Enredats com els cabells aquets dies, per molt que es siguin pentinats, entre el vent i l’humitat no hi ha manera de civilitzar-los.

Al pis, sembla que Collserola empenyi el vent que baixa com un torrent pel Passeig de Sant Gervasi i malmet una altra vegada la pobre persiana. He de fer servir alicates per forçar-la una mica i tornar-la entre els rails.

A la tarda a l’oficina. És bonica la llum que queda després de la pluja i encara no sé ben bé per què. Com si tingués menys pes y menys porqueria. I com que en el fons tots som criatures enmig de la llum valdria la pena parar un moment i intentar buscar els matisos diferents d’uns ulls, uns cabells o unes cames acaronats per aquesta llum diferent.