12 de maig. Dilluns com diumenge
Un altre dia amb l’homenet dins. Quan em fico al llit aquests dies havent dinat sembla que m’hagi d’ofegar amb la meva respiració que es torna densa i corpòria. Quan encara queda més d’una hora de llum baixo al centre. Hi ha un bar al carrer Rauric que vaig descobrir voltant sol de nit fa quatre anys. I amb el temps vaig anar veient que es un lloc agradable pels diumenges a la tarda esperar l’estiu. O per prendre un gintònic de dia entre setmana quan t’han posat el cap com un timbal.
Mentre xuclo la cervesa que em queda al bigoti la noia trosseja llimes. No hi ha ningú més i puc veure que és realment bonica però que té alguna cosa que se m’escapa. Ahir llegia l’Umbral dient que la gràcia de les dones és la nena dolenta que hi roman. Ve a dir que si no hi ha “niña mala” una dona no té gràcia, és maternal. Encara que aquesta noia és massa jove com per haver deixat de ser nena dolenta o bona. Quan ens parem a escriure d’una noia que és bonica és perquè li trobem algo. Suposo que a tots ens passa que si una bellesa és intercanviable no ens parem a mirar massa. És molt fina, els ulls diuen poca cosa però té un nasset fi ple d’encant i uns llavis fins i llargs que a les comissures s’arrissen cap amunt. I forats de l’hermosura a les galtes, com en deia l’àvia. És rossa i té molt cabell, el monyo és insuficient i porta clips i li cauen els cabells per davant les espatlles fins els pits. I penso que tot ho té estudiat, els cabells així li deixen l’espatlla nua i ensenya les orelles Porta una peça de roba que sembla feta d’un drap-tovallola, lligat per darrere.
Després arriba un company d’ella i un client, un britànic amb un d’aquests accents allunyats de l’amanerament londinenc (si no és cockney) que hem après de les pel·lícules de miners i de Ken Loach. Parlen entre ells en anglès. Des que hi vaig, l’idioma d’encontre a aquest lloc entre els habituals és l’anglès. El client té un físic tan contundent com el seu accent, se’l veu segur, parla alt i porta el cabell una mica llarg totalment pentinat cap enrere. Entra al lavabo i en surt dient algo que no entenc. Demana un insecticida i hi torna a entrar. En off se’l sent: Die, bastards, die!
Mentre xuclo la cervesa que em queda al bigoti la noia trosseja llimes. No hi ha ningú més i puc veure que és realment bonica però que té alguna cosa que se m’escapa. Ahir llegia l’Umbral dient que la gràcia de les dones és la nena dolenta que hi roman. Ve a dir que si no hi ha “niña mala” una dona no té gràcia, és maternal. Encara que aquesta noia és massa jove com per haver deixat de ser nena dolenta o bona. Quan ens parem a escriure d’una noia que és bonica és perquè li trobem algo. Suposo que a tots ens passa que si una bellesa és intercanviable no ens parem a mirar massa. És molt fina, els ulls diuen poca cosa però té un nasset fi ple d’encant i uns llavis fins i llargs que a les comissures s’arrissen cap amunt. I forats de l’hermosura a les galtes, com en deia l’àvia. És rossa i té molt cabell, el monyo és insuficient i porta clips i li cauen els cabells per davant les espatlles fins els pits. I penso que tot ho té estudiat, els cabells així li deixen l’espatlla nua i ensenya les orelles Porta una peça de roba que sembla feta d’un drap-tovallola, lligat per darrere.
Després arriba un company d’ella i un client, un britànic amb un d’aquests accents allunyats de l’amanerament londinenc (si no és cockney) que hem après de les pel·lícules de miners i de Ken Loach. Parlen entre ells en anglès. Des que hi vaig, l’idioma d’encontre a aquest lloc entre els habituals és l’anglès. El client té un físic tan contundent com el seu accent, se’l veu segur, parla alt i porta el cabell una mica llarg totalment pentinat cap enrere. Entra al lavabo i en surt dient algo que no entenc. Demana un insecticida i hi torna a entrar. En off se’l sent: Die, bastards, die!
posted by jordi at 09:39
<< Home