A moon ago

Quan aquells petons curts d’estany
De fa una lluna i carícies al nas
I et miro mirar-me la mà
Quan l’agafes i sospires
I penso què penses
Per estar prop teu et beso el coll
Sense deixar esclatar els llavis
Només la carícia mentre la lluna s’enlaira
Amb les pors a l’aurèola humida
I a sota la ciutat que sembla plena
De gent cansada i cors trencats