7 de desembre

He entrat a tres quarts de tres a l’hípica i tot ha resultat agradable. La Lluïsa xerrant amb gent que dinava a una taula, hi havia poca gent i se la veia molt relaxada. “

- Que treballes, Jordi?
- Sí, ja veus.
- Avui no tinc menú. Hi ha paella o espàrrecs. I de segon, coses a la brasa, el que vulguis. Bistec, botifarra, llom, be, cansalada..., el que vulguis. Seu on vulguis.

Estava llegint Lenin escrivint sobre Marx. M’he volgut quedar deu minuts més quan he acabat la crema i li he dit a la Lluïsa que em posés una mica de brandi, però poc. No ha calgut que li digués poc o molt perquè m’ha portat la copa i l’ampolla directament. No m’ha cobrat la copa.

La crema catalana, si li falta sucre, és terrible. La que feia la meva àvia materna, que demà hagués fet noranta anys, era una delícia. Quan penso una mica profundament en la crema catalana o el pa de pessic, recordo la primera pàgina del Quadern Gris.

De dos quarts de vuit a dos quarts de nou he estat parlant amb una noia amb dues cerveses entre ella i jo. No la conec gaire. Té els ulls rodons i amb certa forma que els fa una mica tristos i sempre li brillen una mica. S’ha fumat com a mínim tres o quatre camel i jo parava de passar-me la mà pels cabells i fer-los arrissar amb els dits. Quan pesno en ulls tristos no puc evitar la Sad eyed lady of the lowlands. És una cançó de dotze minuts que tancava el Blonde on blonde. El Dylan la va escriure per la que seria la seva primera dona al Chelsea Hotel.