25 d'octubre

Li ho comentava a algú l’altre dia. Hi fa bona olor al metro a primera hora. La gent no arriba suada del carrer i la temperatura, que no deu arribar als vint graus, a les andanes i els vagons fa que surin sense interferència els perfums, colònies , locions i desodorants sobre la pell encara fresca del matí i de la dutxa. És per això que durant algun temps no m’he posat perfum al matí; segons com , sembla que vagis enmig d’un núvol d’olors, a l’estiu, quan tot s’evapora.

I encara millor si el metro fa bona olor a última hora, que sembla que la llum artificial sigui més groga del que és a l’estiu i hi ha certa resignació pausada, com d’ànimes encapsades entre metall i vidre. Té l’encant de la bellesa despreocupada, la brusa menys planxada, més viva, la calor de l’oficina que ha fet obrir algun botó o moure algun feix de cabells. Si el Bob Dylan, a més, va escriure una cançó de 12 minuts a una dona d’ulls tristos suposo que és perquè tant homes com animals tenim cert amor cap en les expressions cansades, quan el rictus es relaxa i ens percebem d’alguna altra manera.

No m’agrada quan marxa l’estiu, però a Barcelona hi sol haver setembre suficient per pair-ho. Sí m’agrada i ho dic de tant en tant a qui vulgui escoltar-me que em tranquil·litzen els cicles amb les seves sensacions que tornen. Així em ve de gust escoltar balades de piano o acordió que realment sembla que vinguin de sota un pont i d’un rostre endurit pel fred i l’alcohol o que les tardes de dissabte em semblen que tornen a tenir color de conyac