14 de gener
Casualitat. A finals de l’estiu passat vaig començar a llegir Barcelona, una discussió entranyable, del volum Primera volada, de l’obra completa. El vaig deixar a la metiat per començar una novel·la, em sembla. La cosa és que ahir el vaig tornar a agafar per on l’havia deixat i em trobo una descripció de l’hivern i del cap de setmana, quan una ventada i un xàfec el divendres va deixar el cel net i el dia fred el dissabte i el vent que seguí bufant i ha bufat avui.
“A Barcelona no faria mai fred al carrer si no fos el Montseny. Quan el Montseny és nevat i s’entaula el vent del nord, l’aire de Barcelona es gela. Llavors fa fred i a dins i a fora de les cases i el barceloní, que odia el fred, agafa un aspecte arronsat i ridícul.
[...]
El vent del Montseny aclareix l’aire de Barcelona, destrueix el plafó de núvols i de fum que el vent de garbí posa sobre la ciutat durant tants i tants dies, transforma una ciutat sistemàticament humida en un ciutat esporàdicament seca. El vent del Montseny crea cels llisos amb nuvolades blanques, deboleix el color de terra d’escudelles que gairebé sempre té la ciutat, permet que els seus colors apareguin.”
___________________________________________
Els contertulis d’avui del Federico són fluixos i anant cap a Badalona poso Catalunya Ràdio al cotxe, que cau molt a prop de la COPE. Amb l’Antoni Bassas hi són el Jordi Barbeta, Francisco Marhuenda, Milagros Pérez Oliva i crec que Carles Capdevila. Estan parlant de lo de l’Aznar el darrer cap de setmana. Suposo que el Marhuenda, amb el seu català encara més espantós que el de la Milagros Pérez Oliva (em passa el que deia el Sabino Arana que no ens passava als catalans amb el tema de la llengua) que fa una mica de torracollons acaba cansant el Barbeta, que va al pinyol de la qüestió. Diu el Barbeta que lo que li molesta no es lo de l’Aznar sinó lo del Pericay. Els bons catalans s’irriten amb l’Aznar, però els torba i indigna més lo del Pericay i alguns pocs més. Perquè no n’hi ha gaires més.
L’ambient viscós i de dictadura blanca (el sintagma l’aplicà Tarradellas referint-se als primers anys de Pujol. No sé què diria ara) de sempre. Oportunitat perduda. Seria un debat interessantíssim el de l’ensenyament quan conviuen dues llengües, però aquí tot això esdevé militància i fe. Militància i fe totalitàries. I la contribució del Pericay a la llengua catalana és present a dos llibres escrits amb Ferran Toutain. El debat que provocà un d’ells és un altre exemple de la mateixa qüestió. Si discuteixes, constructivament, el lèxic normatiu, vas al sac anticatalà. El magma totalitari vessant contínuament sociolingüistes arrossega la llengua, l’ensenyament, la tele. No hi ha discussió acadèmica, científica, política, periodística possible. T’acaben enviant a la trinxera, no hi ha més remei.
___________________________________________________
He sortit de casa abans de les nou del matí i hi he tornat després de les deu de la nit. He pensat tal cosa, o l’he subratllada, perquè en tornar i encendre el llum la vista ha topat amb el fons del got de suc de taronja, el fons de la tassa de cafè i molles de brioix a un plat mitjà.
“A Barcelona no faria mai fred al carrer si no fos el Montseny. Quan el Montseny és nevat i s’entaula el vent del nord, l’aire de Barcelona es gela. Llavors fa fred i a dins i a fora de les cases i el barceloní, que odia el fred, agafa un aspecte arronsat i ridícul.
[...]
El vent del Montseny aclareix l’aire de Barcelona, destrueix el plafó de núvols i de fum que el vent de garbí posa sobre la ciutat durant tants i tants dies, transforma una ciutat sistemàticament humida en un ciutat esporàdicament seca. El vent del Montseny crea cels llisos amb nuvolades blanques, deboleix el color de terra d’escudelles que gairebé sempre té la ciutat, permet que els seus colors apareguin.”
___________________________________________
Els contertulis d’avui del Federico són fluixos i anant cap a Badalona poso Catalunya Ràdio al cotxe, que cau molt a prop de la COPE. Amb l’Antoni Bassas hi són el Jordi Barbeta, Francisco Marhuenda, Milagros Pérez Oliva i crec que Carles Capdevila. Estan parlant de lo de l’Aznar el darrer cap de setmana. Suposo que el Marhuenda, amb el seu català encara més espantós que el de la Milagros Pérez Oliva (em passa el que deia el Sabino Arana que no ens passava als catalans amb el tema de la llengua) que fa una mica de torracollons acaba cansant el Barbeta, que va al pinyol de la qüestió. Diu el Barbeta que lo que li molesta no es lo de l’Aznar sinó lo del Pericay. Els bons catalans s’irriten amb l’Aznar, però els torba i indigna més lo del Pericay i alguns pocs més. Perquè no n’hi ha gaires més.
L’ambient viscós i de dictadura blanca (el sintagma l’aplicà Tarradellas referint-se als primers anys de Pujol. No sé què diria ara) de sempre. Oportunitat perduda. Seria un debat interessantíssim el de l’ensenyament quan conviuen dues llengües, però aquí tot això esdevé militància i fe. Militància i fe totalitàries. I la contribució del Pericay a la llengua catalana és present a dos llibres escrits amb Ferran Toutain. El debat que provocà un d’ells és un altre exemple de la mateixa qüestió. Si discuteixes, constructivament, el lèxic normatiu, vas al sac anticatalà. El magma totalitari vessant contínuament sociolingüistes arrossega la llengua, l’ensenyament, la tele. No hi ha discussió acadèmica, científica, política, periodística possible. T’acaben enviant a la trinxera, no hi ha més remei.
___________________________________________________
He sortit de casa abans de les nou del matí i hi he tornat després de les deu de la nit. He pensat tal cosa, o l’he subratllada, perquè en tornar i encendre el llum la vista ha topat amb el fons del got de suc de taronja, el fons de la tassa de cafè i molles de brioix a un plat mitjà.
<< Home