cuy ieu dezire
La setmana passada, amunt i avall, com sempre, i dolor al pit, desorientat i tens. Se’m va passar, eldolor, casi de cop, el dijous, en relaxar-me a la mena de còctel de l’empresa d’abans de nadal. “Estic molt content amb el Jordi i el tractem molt bé”. M’és igual que pugui no ser veritat. Divendres ja no em feia mal.
Ab plor tan gran, que nostres pits abeura,
e greu dolor, que nostre cor esquinça,
Suposo que és l’endecasíl·lab que va adoptar el català, tot i que si comptem fins l’última síl·laba tònica en surten deu, de síl·labes.
Tot i que amb la normalització i fer passar algunes paraules com a estàndards quan no ho són s'ens emboliqui i de vegades crec que es perd la perspectiva en l’ús de la llengua, “esquinçar” és una paraula delicada i bonica. Per fonètica i per com s’escriu.
Gairebé sense voler me la trobo una altra vegada, en el mateix Roís de Corella.
Tan gran dolor lo meu cor trist esquinça,
I busco versos més curts. En Federico Jiménez Losantos es refereix al seu últim llibre al vers curt (en aquest context) d’questa manera: “[..]por ese fruto culto del occitano y el lemosín –padre del catalán- que es el verso corto, danzarín y cortesano, que un día desapareció ante la magia del endecasílabo petrarquesco”.
Guillem de Cabestany i versos “dansaires i cortesans":
Lo dous cossire
que.m don'Amors soven,
dona, .m fai dire
de vos maynh ver plazen.
Pessan remire
vostre cors car e gen,
cuy ieu dezire
mais que no fas parven.
E sitot me desley
per vos, ges no.us abney,
qu'ades vas vos sopley
ab fina benevolensa.
Dompn'en cuy beutatz gensa,
maytans vetz oblit mey,
qu'ieu lau vos e mercey.
El dolç neguit
que em dona amor sovint,
dona, em fa dir
de vós molts versos agradables.
Pensant contemplo
el vostre cos estimat i gentil,
el qual desitjo
més que no faig evident.
I encara que em desencamino
per vós, no abjuro de vós,
que sempe us suplico
amb amor fidel.
Senyora en qui la bellesa brilla,
moltes vegades m'oblido de mi,
quan us lloo i us demano.
http://www.xtec.es/%7Emalons22/trobadors/textostrobadors.htm
http://www.rialc.unina.it/inc-corella.htm
Ab plor tan gran, que nostres pits abeura,
e greu dolor, que nostre cor esquinça,
Suposo que és l’endecasíl·lab que va adoptar el català, tot i que si comptem fins l’última síl·laba tònica en surten deu, de síl·labes.
Tot i que amb la normalització i fer passar algunes paraules com a estàndards quan no ho són s'ens emboliqui i de vegades crec que es perd la perspectiva en l’ús de la llengua, “esquinçar” és una paraula delicada i bonica. Per fonètica i per com s’escriu.
Gairebé sense voler me la trobo una altra vegada, en el mateix Roís de Corella.
Tan gran dolor lo meu cor trist esquinça,
I busco versos més curts. En Federico Jiménez Losantos es refereix al seu últim llibre al vers curt (en aquest context) d’questa manera: “[..]por ese fruto culto del occitano y el lemosín –padre del catalán- que es el verso corto, danzarín y cortesano, que un día desapareció ante la magia del endecasílabo petrarquesco”.
Guillem de Cabestany i versos “dansaires i cortesans":
Lo dous cossire
que.m don'Amors soven,
dona, .m fai dire
de vos maynh ver plazen.
Pessan remire
vostre cors car e gen,
cuy ieu dezire
mais que no fas parven.
E sitot me desley
per vos, ges no.us abney,
qu'ades vas vos sopley
ab fina benevolensa.
Dompn'en cuy beutatz gensa,
maytans vetz oblit mey,
qu'ieu lau vos e mercey.
El dolç neguit
que em dona amor sovint,
dona, em fa dir
de vós molts versos agradables.
Pensant contemplo
el vostre cos estimat i gentil,
el qual desitjo
més que no faig evident.
I encara que em desencamino
per vós, no abjuro de vós,
que sempe us suplico
amb amor fidel.
Senyora en qui la bellesa brilla,
moltes vegades m'oblido de mi,
quan us lloo i us demano.
http://www.xtec.es/%7Emalons22/trobadors/textostrobadors.htm
http://www.rialc.unina.it/inc-corella.htm
posted by jordi at 01:58
<< Home