21 de febrer

Ahir mentre esperava que un semàfor de Via Laietana es posés verd vaig buscar la lluna i la vaig veure plena, travessant una finíssim núvol baix.

Avui encara més imponent, fa una estona, sortit vora les nou de l’oficina d’Amigó.

Pel matí a l’ampliació i reforma d’un col·legi a la part més interior del Baix Llobregat. Els nens al patí amb els anoraks damunt la bata. Tan divertits amb les manetes apretant els entrepans petits i alguns amb les dues mans ocupades, casi xafant brikcs individuals de suc o llet. Rínxols rossos i mocs, olors, dificultats per mantenir-se en filera.

Tot i sortir tard tinc temps de tafanejar pel FNAC. Mentre el de davant meu es guarda la Visa m’alegro del botó sense cordar de la brusa de la caixera, joveneta, rossa i amb la cara dolça i rodona. Intento trobar l’angle, perquè de moment el boto sense cordar és només un horitzó d’esperança, no una realitat. Finalment sí, el que es veu d’uns pits blancs, un xic més grans i sobretot més rodons del que hom s’esperava.

La tornada a casa esdevé un llarg sospir de mitja hora.