18 de novembre

On jo treballo des de fa més d’un any (el lloc, no l’empresa, que és la mateixa des de fa més de quatre anys) a uns 30 quilòmetres de Barcelona de vegades fa olor de polígon, perquè n’hi ha un molt a prop. De vegades fa olor de cola i de vegades d’una cosa estranya semblant a menjar però que no ho és. Però també hi ha molt pins a prop i això esta bé. A més, també es veu la serralada de l’Ordal, it’s all right.

Ara que el sol es pon molt aviat i a més som a la tardor i les postes de sol són plenes de colors i demés cursileries passa que el color taronja i ocre del sol poc abans de que definitivament desaparegui impacta sobre el verd fosc del les fulles dels pins. Aquesta llum de sol, que més que llum o calor, és color. Més que escalfar o il·luminar, acolora el que acaricia. I la sensació de quietud és immensa. Sembla que fins i tot el temps es torni immòbil.

El pis fa olor a la sopa que està bullint al foc. He pres whisky on the rocks.