29 d’octubre
Hacía no sé cuánto que no llegaba puntual a la oficina, o sea a las nueve. Hoy sí. Por eso he visto niños por la calle yendo al cole. Hacía frío y llovía y andaban remolones, tirando de ellos suavemente las madres o las ecuatorianas, con sus toses menudas y los mocos, los mocos que también tenemos los mayores con esa humedad que pone de mal humor.
Alguien empeñado estos días en querer que piense que es minuciosamente tonto. Y yo que ya lo sabía pero me cansa que me lo recuerde. Me irrita la estupidez que emerge obscena, que aprovecha cualquier situación inocua y neutra para aparecer con esa suficiencia irritante.
A la farmàcia a comprar ventolín. Encara hi és una noia pèl-roja que alguna vegada m’ha atès. És una farmàcia que obre les 24 hores al dia tot l’any i hi ha diversos farmacèutics joves treballant per torns Una noia extremament bonica, amb el seu somriure dolç, una amabilitat plausible i uns ulls intel·ligents que la fan preciosa al seu rostre pigat.
Mitja hora abans un company m’estirava del braç en sortir de l’oficina per fer-me quedar a prendre una cervesa. Jo estirava sense fer massa força, a més pesa uns 20 kilos menys que jo. Per un motiu que no tinc massa clar, però avui no era el dia. A més, quan prenc cervesa amb aquest company o amb a Leozinha després de la feina, en prenem tres. O quatre.
El funcionament del fons ediotrial és tan arbitrari que no hi ha hagut més remei que comprar una edició bilignue en castellà de la poesia completa d’en Papasseit . Tot i l’absurd de la situació (no tant, però com editar l’Ombra del vent, així en català, tot i que un dia, discutint-ho amb el Llorenç i l’estimada Marta, ella no ho veia així) ja tinc els poemes d’ones hertzianes i la rosa als llavis i versos de dir-se l’amor mentre es mengen pomes.
Escucho Chuck Berry antes de meterme en la cama. Desde hace algún tiempo algunos tuvieron el acierto de sacar en CD Lp’s originales (incluso de dos en dos en un mismo CD) de los años 50. No tiene demasiado mérito, tal vez, ya que me emociono con facilidad.
Alguien empeñado estos días en querer que piense que es minuciosamente tonto. Y yo que ya lo sabía pero me cansa que me lo recuerde. Me irrita la estupidez que emerge obscena, que aprovecha cualquier situación inocua y neutra para aparecer con esa suficiencia irritante.
A la farmàcia a comprar ventolín. Encara hi és una noia pèl-roja que alguna vegada m’ha atès. És una farmàcia que obre les 24 hores al dia tot l’any i hi ha diversos farmacèutics joves treballant per torns Una noia extremament bonica, amb el seu somriure dolç, una amabilitat plausible i uns ulls intel·ligents que la fan preciosa al seu rostre pigat.
Mitja hora abans un company m’estirava del braç en sortir de l’oficina per fer-me quedar a prendre una cervesa. Jo estirava sense fer massa força, a més pesa uns 20 kilos menys que jo. Per un motiu que no tinc massa clar, però avui no era el dia. A més, quan prenc cervesa amb aquest company o amb a Leozinha després de la feina, en prenem tres. O quatre.
El funcionament del fons ediotrial és tan arbitrari que no hi ha hagut més remei que comprar una edició bilignue en castellà de la poesia completa d’en Papasseit . Tot i l’absurd de la situació (no tant, però com editar l’Ombra del vent, així en català, tot i que un dia, discutint-ho amb el Llorenç i l’estimada Marta, ella no ho veia així) ja tinc els poemes d’ones hertzianes i la rosa als llavis i versos de dir-se l’amor mentre es mengen pomes.
Escucho Chuck Berry antes de meterme en la cama. Desde hace algún tiempo algunos tuvieron el acierto de sacar en CD Lp’s originales (incluso de dos en dos en un mismo CD) de los años 50. No tiene demasiado mérito, tal vez, ya que me emociono con facilidad.
posted by jordi at 09:35
<< Home