18 de desembre
Fa molt temps que no dic res del Salvador Sostres, tot i que el llegeixo cada dia. Escriu dos articles diaris, un surt al diari Avui i l’altre al seu blog (http://www.salvadorsostres.com), en el que hi surt enllaçat l’article de l’Avui, també.
El d’avui comença així:
“No tinc cap dubte que la pedanteria crítica dirà que Clint Eastwood ha tornat a fer una altra gran pel·lícula, però pel que fa a mi, que la vagi a veure la seva tia. El tema és una mare que ha perdut un fill. Vols que et digui una cosa, Clint? Ets un cretí. Bé, pel que sembla al cap d'un temps apareix un nen que diu ser el fill perdut però que en realitat no ho és. Vols que et digui una altra cosa, Clint? Ets un cuc.”
Alguna cosa grinyola, crec, en l’aposició “pedanteria crítica” però sobretot fa una gràcia tremenda la interpel·lació al Clint Eastwood. I em fa més gràcia encara pensar en un mateix pla el rostre greu i dur del director amb la fila que fa el Sostres.
Al segon article, el que només es publica al seu blog, hi diu:
“Els jugadors del Madrid buscaren tota l’estona el turmell de Messi. Hi ha una baixesa espanyola. Un estil espanyol de fer política.”
I acaba
“Hi ha una baixesa espanyola. De vegades ens pregunten, mig seriosament i mig en broma, quin és el fet diferencial. Aquest, entre d’altres. Nosaltres no som uns miserables.”
Això escriu el primer articulista de Catalunya, nomenat tal cosa ell mateix. Ho recordava i ho busco al google, tal qual, entre cometes. Només hi ha una entrada:
“A mi també em passa quan dic que sóc el primer articulista de Catalunya. Què hi farem si sóc el primer articulista d’aquest país tan petit que quan el sol se’n va a dormir no està mai prou segur d’haver-lo vist? Doncs no hi ha manera, noi. Quan de vegades ho comento, i els asseguro que no vaig comentant-ho tot el dia, surt sempre algun imbècil a acusar-me d’egòlatra. Egòlatra, jo? Com és possible? Sóc un puto geni! ”
La gràcia de coses per l’estil, si la tenen, és segons de qui vingui. El John Lennon deia que a l’escola tenia ganes de dir als professors i la gent que no entenien res, que ell era un geni i no l’entenien. El Dalí feia gràcia fent algunes coses perquè era ell qui les feia, per de qui venien.
En canvi això del Sostres és una altra cosa. No s’entén massa aquesta prosa de publicació universitària subvencionada , aquest estil tavernari d’algú que no sap fer res més que això. I el discurs tan groller com el que hi ha enganxat a algunes parets de Catalunya que diu: Parla català o emigra.
I hi ha gent a qui li agrada i no només la quitxalla que li deixa comentaris i de fet no només els comentaris provenen de quitxalla. I tampoc és que la seva posició depengui dels pernils de la seva iaia (alguna cosa així diria ell en el meu cas). Un dia duia la Cristina Fallaràs en un Peugeot ple de fang a dins des de Glòries a Universitat (jo felicísisim de dur-la) i va sortir el tema. Ella deia que hi havia gent encantada amb lo que escrivia.
El d’avui comença així:
“No tinc cap dubte que la pedanteria crítica dirà que Clint Eastwood ha tornat a fer una altra gran pel·lícula, però pel que fa a mi, que la vagi a veure la seva tia. El tema és una mare que ha perdut un fill. Vols que et digui una cosa, Clint? Ets un cretí. Bé, pel que sembla al cap d'un temps apareix un nen que diu ser el fill perdut però que en realitat no ho és. Vols que et digui una altra cosa, Clint? Ets un cuc.”
Alguna cosa grinyola, crec, en l’aposició “pedanteria crítica” però sobretot fa una gràcia tremenda la interpel·lació al Clint Eastwood. I em fa més gràcia encara pensar en un mateix pla el rostre greu i dur del director amb la fila que fa el Sostres.
Al segon article, el que només es publica al seu blog, hi diu:
“Els jugadors del Madrid buscaren tota l’estona el turmell de Messi. Hi ha una baixesa espanyola. Un estil espanyol de fer política.”
I acaba
“Hi ha una baixesa espanyola. De vegades ens pregunten, mig seriosament i mig en broma, quin és el fet diferencial. Aquest, entre d’altres. Nosaltres no som uns miserables.”
Això escriu el primer articulista de Catalunya, nomenat tal cosa ell mateix. Ho recordava i ho busco al google, tal qual, entre cometes. Només hi ha una entrada:
“A mi també em passa quan dic que sóc el primer articulista de Catalunya. Què hi farem si sóc el primer articulista d’aquest país tan petit que quan el sol se’n va a dormir no està mai prou segur d’haver-lo vist? Doncs no hi ha manera, noi. Quan de vegades ho comento, i els asseguro que no vaig comentant-ho tot el dia, surt sempre algun imbècil a acusar-me d’egòlatra. Egòlatra, jo? Com és possible? Sóc un puto geni! ”
La gràcia de coses per l’estil, si la tenen, és segons de qui vingui. El John Lennon deia que a l’escola tenia ganes de dir als professors i la gent que no entenien res, que ell era un geni i no l’entenien. El Dalí feia gràcia fent algunes coses perquè era ell qui les feia, per de qui venien.
En canvi això del Sostres és una altra cosa. No s’entén massa aquesta prosa de publicació universitària subvencionada , aquest estil tavernari d’algú que no sap fer res més que això. I el discurs tan groller com el que hi ha enganxat a algunes parets de Catalunya que diu: Parla català o emigra.
I hi ha gent a qui li agrada i no només la quitxalla que li deixa comentaris i de fet no només els comentaris provenen de quitxalla. I tampoc és que la seva posició depengui dels pernils de la seva iaia (alguna cosa així diria ell en el meu cas). Un dia duia la Cristina Fallaràs en un Peugeot ple de fang a dins des de Glòries a Universitat (jo felicísisim de dur-la) i va sortir el tema. Ella deia que hi havia gent encantada amb lo que escrivia.
posted by jordi at 23:53
<< Home