8 d'octubre

La plaça de Sant Felip Neri és com un prisma de llum i aire. És petita i els edificis que l’envolten són alts en proporció. Els raigs de sol no crec que mai hi incideixin verticalment però tota la llum entra per dalt (són insignificants les obertures horitzontals) i cau entre les pedres i les acàcies (crec que són acàcies). Fa anys que em va cridar l’atenció la llum dins la plaça. I la sensació de ser dins d’un volum. L’aigua de la font fa la impressió de ser sempre clara. Les peculiaritats de la plaça també fan peculiars els sons i els silencis. Recordo que un dia de fa quinze anys, allà, d’un grupet de tres persones (ajagudes a la porta d’algun dels edificis amb bricks de vi, joves i demacrats) en va sortir una espècie de bel canto en veu d’una noia. La noia va cantar uns segons i va callar.

També la llum que ha quedat després del xàfec de la tarda. L’anava a descriure però no em surt.