Canto
El tiempo es el mal, Pound, etc.
Ves que se va a hacer de noche pero aún no lo es. Y cuando lo vuelves a pensar ya es de noche y ya has cumplido 20, 30, 40 o 50. Pero cada día es de día y de noche y el tiempo no es cíclico. Digo tiempo queriendo decir el tiempo que es en tanto que existimos. El tiempo existe en nosotros, o sea. ¿Si nosotros no estamos qué mas da el tiempo? Es decir, que el tiempo es el tiempo porque está en mi pensamiento. Por tanto no creo que sea el mal ni el bien, sino yo. Eso queda materialista, no sé si también histórico o empirocriticista.
Ding ding en el whisky.
Digo que lleva menos ropa. Tiene algo de serrín en la voz, que es bonita. Fa un gest d’arronsar el nas i deixa veure les dents, molt maca. Té les cames llargues i està prima, suele taconear. Tiene poco culo y tetas subidas. El escote siempre es levísimo pero siempre existe. Con las chicas monas me sucede que las presupongo listas. Creo que lo es. Y creo que hay que serlo para dar sensación de tranquilidad, que no se le escapan las cosas, que las tiene siempre a mano.
Quiero comerme el último melocotón dulce y jugoso del año y pensar muchos haikus mientras le pego el primer mordisco. Pero no sé. No me gustan los que veo y los últimos que compré no estaban nada buenos.
La persiana del balcó fa uns quatre metres d’ample i no és arran del vidre sinó alineada amb la barana, per la qual cosa és esposada al vent. Amb la tempesta d’ahir es va corbar fins a descarrilar. Ja em va passar fa un any. L’he forçada tot el que he pogut però no entrava de cap manera. A més d’empènyer-la amb les mans li he hagut d’etzibar cops amb l’espatlla, el peu, el genoll, un paraigües i finalment amb una cadira de llautó o ferro que tenien els avis al pati, sota la parra. De les que tenien en tinc una jo. La meva mare la va pintar de blanc i va quedar molt maca. Dels cops ara em fa mal la part interior del canell de la mà dreta.
Al pati, que van fer (com tota la casa) l’avi i el besavi amb la iaia i la besàvia fent de manobres, a més de la parra, hi havia uns testos molt grans amb hortènsies i banc enrajolat amb peces blanques i dibuixos preciós, un pot de detergent de base rodona que fia servir de cistella i una cosa que em feia molta gràcia i eren com porrons de vi tapats però foradats per sota, hi entraven insectes i no en sabien sortir i morien. També hi havia una taula de marbre amb plantes al damunt i la veu de la iaia des de la cuina. No la veia per la mosquitera, solia estar oberta i xerràvem mentre jo jugava a bàsquet. De vegades l’avi seia i em mirava o tenia algun diari. Pobre avi. Era sord. Va perdre l’oïda d’una orella durant la guerra i es va quedar sord abans de fer els seixanta. Amb l’aparell hi sentia prou per entendre’ns, però no sentia la tele ni les converses mínimament llunyanes. Del carrer o qualsevol altre soroll ambiental tampoc no en sentia res. El futbol l’escoltava amb la ràdio al pit, que era on hi havia la part de l’aparell que captava els sons. Era intellgigent i patia perquè era sensible. Si això ja pot ser dur ara, en la misèria de la primera meitat de segle vint sembla una cosa casi èpica, aixecant una casa i menjant pa podrit per a què les filles puguin menjar pa blanc. Però potser l’èpica ens salva, de vegades. Com quan en règims totalitaris i assassins, pensar, resistir, és viure i ser o lliure. Sartre va escriure que mai va ser tan lliure com sota l’ocupació alemanya. S’entén aquest sentiment, com a sincer i real i no una boutade. Però d’altra banda, Walter Benjamin fugia. I el que encongeix el cor és que fugís cap al suïcidi. El segle vint va ser espantós a Europa. I hi ha la immensa victòria dels que hi van sobreviure i l’angoixa dels que no. Zweig, Benjamin, Lorca, Primo Levi (es va llançar pel forat de les escales molts anys després d’Auschwitz).
Ves que se va a hacer de noche pero aún no lo es. Y cuando lo vuelves a pensar ya es de noche y ya has cumplido 20, 30, 40 o 50. Pero cada día es de día y de noche y el tiempo no es cíclico. Digo tiempo queriendo decir el tiempo que es en tanto que existimos. El tiempo existe en nosotros, o sea. ¿Si nosotros no estamos qué mas da el tiempo? Es decir, que el tiempo es el tiempo porque está en mi pensamiento. Por tanto no creo que sea el mal ni el bien, sino yo. Eso queda materialista, no sé si también histórico o empirocriticista.
Ding ding en el whisky.
Digo que lleva menos ropa. Tiene algo de serrín en la voz, que es bonita. Fa un gest d’arronsar el nas i deixa veure les dents, molt maca. Té les cames llargues i està prima, suele taconear. Tiene poco culo y tetas subidas. El escote siempre es levísimo pero siempre existe. Con las chicas monas me sucede que las presupongo listas. Creo que lo es. Y creo que hay que serlo para dar sensación de tranquilidad, que no se le escapan las cosas, que las tiene siempre a mano.
Quiero comerme el último melocotón dulce y jugoso del año y pensar muchos haikus mientras le pego el primer mordisco. Pero no sé. No me gustan los que veo y los últimos que compré no estaban nada buenos.
La persiana del balcó fa uns quatre metres d’ample i no és arran del vidre sinó alineada amb la barana, per la qual cosa és esposada al vent. Amb la tempesta d’ahir es va corbar fins a descarrilar. Ja em va passar fa un any. L’he forçada tot el que he pogut però no entrava de cap manera. A més d’empènyer-la amb les mans li he hagut d’etzibar cops amb l’espatlla, el peu, el genoll, un paraigües i finalment amb una cadira de llautó o ferro que tenien els avis al pati, sota la parra. De les que tenien en tinc una jo. La meva mare la va pintar de blanc i va quedar molt maca. Dels cops ara em fa mal la part interior del canell de la mà dreta.
Al pati, que van fer (com tota la casa) l’avi i el besavi amb la iaia i la besàvia fent de manobres, a més de la parra, hi havia uns testos molt grans amb hortènsies i banc enrajolat amb peces blanques i dibuixos preciós, un pot de detergent de base rodona que fia servir de cistella i una cosa que em feia molta gràcia i eren com porrons de vi tapats però foradats per sota, hi entraven insectes i no en sabien sortir i morien. També hi havia una taula de marbre amb plantes al damunt i la veu de la iaia des de la cuina. No la veia per la mosquitera, solia estar oberta i xerràvem mentre jo jugava a bàsquet. De vegades l’avi seia i em mirava o tenia algun diari. Pobre avi. Era sord. Va perdre l’oïda d’una orella durant la guerra i es va quedar sord abans de fer els seixanta. Amb l’aparell hi sentia prou per entendre’ns, però no sentia la tele ni les converses mínimament llunyanes. Del carrer o qualsevol altre soroll ambiental tampoc no en sentia res. El futbol l’escoltava amb la ràdio al pit, que era on hi havia la part de l’aparell que captava els sons. Era intellgigent i patia perquè era sensible. Si això ja pot ser dur ara, en la misèria de la primera meitat de segle vint sembla una cosa casi èpica, aixecant una casa i menjant pa podrit per a què les filles puguin menjar pa blanc. Però potser l’èpica ens salva, de vegades. Com quan en règims totalitaris i assassins, pensar, resistir, és viure i ser o lliure. Sartre va escriure que mai va ser tan lliure com sota l’ocupació alemanya. S’entén aquest sentiment, com a sincer i real i no una boutade. Però d’altra banda, Walter Benjamin fugia. I el que encongeix el cor és que fugís cap al suïcidi. El segle vint va ser espantós a Europa. I hi ha la immensa victòria dels que hi van sobreviure i l’angoixa dels que no. Zweig, Benjamin, Lorca, Primo Levi (es va llançar pel forat de les escales molts anys després d’Auschwitz).
posted by jordi at 02:03
<< Home