15 de juny

No puc dormir més de tres hores seguides., feia molt que no em passava en cap de setmana. M’aixeco i escalfo el cafè fet ahir i me’n prenc dos de cop, al balcó. Mirant la frondositat dels plataners que em queden sota els peus es veu avançar i morir la primavera. Els núvols gris clar fan el dia blanc. Les siluetes movent-se o quietes davant un llenç blanc. Un matí tel·lúric per veure els gats i el verd del parc amb el diari, les lletres molt negres i el paper molt blanc, sensació de diumenge ingràvid i la tipografia que s’enlaira.

A la tarda, també blanca, m’assec dues hores davant el mar per si em compadeix, tan gran. Segur que algú ha escrit alguna vegada que tota compassió és absurda, com Spinoza va escriure que qui es penedeix és dues vegades miserable. Començo a pensar que els qui presumim de pell fina hauríem d’anar amb compte a no pifiar-la. Però, paradoxa en la paradoxa, potser no és pifiar-la sinó posar a rodar el motor racionalitzador que s’accelera fatalment, quin remei, fins la bogeria o l’absurd.