27 de enero

Leve gripe en un domingo de enero soleado y, oh, pan bendito, no muy húmedo. Iba a ir a comer donde mis padres y mi hermano y luego a Montjuic, o sea al fútbol, con Nacho y Dani. La familia de Nacho me invitó hace muchos años a ver un Español-Atlético de Madrid en Sarriá. Liga 92-93. Iban con ellos Goiko y su novia y la mujer de Urbano (muy guapa y joven) con sus dos hijos pequeños.

A pesar de todo me entran ganas de comer pasta y frío tomate con cebolla, ajo, aceite virgen y un poco de butifarra negra desmenuzada. En el balcón hay casi la misma temperatura que en casa y con una manta en el regazo (me viene a la mente lo de los carcamales que van a Florida) no paro de beber tazas de café descafeinado porque por la mañana ya he sobrepasado la dosis. También saco la botella de brandy sin cambiar de taza y desde el balcón veo a los Stones primero y luego a The Band. Y olor a suavizante de mi ropa tendida.

Paracetamoles (casi escribo clonacepanes) y zumos por la tarde. Y fútbol en la radio y canciones a ratos. Hasta ahora, ya casi la una.

Abro la ventana y no se oye nada. Las canciones creo que curan casi siempre, aunque escuezan.

24 de enero. Zut allors!

Zut allors los bombones y el vino blanco frío y el perfume de cítricos de Japón si luego el ácido cubre la piel porosa y escuece el corazón.

La silueta arcillosa que se petrifica, odiando pensar que tal vez se reblandezca con lágrimas, el orgullo ensartado a pesar de la costra, los pies fríos el hormigueo, el sudor de la sentida gripe de enero, despertarse demasiado pronto aun de noche sin garganta.

Ya son tres días rasgando acordes y canturreando Chelsea Hotel. La sentencia de Cohen:

I remember you well

Aunque,

That's all, I don't even think of you that often

Raro intentar provocar el llanto. Toser lágrimas.

EL jefe ha roto la luna trasera del coche en el párking.

Subiendo por Vía Layetana en coche, ya sólo cansancio. Como morfina.

Trocitos de corazón, qué gracia.

Soundtrack1

My biggest mistake was loving you too much
and letting you know

Y los surcos de Keith Richards. Soundtrack2

After all is said and done
I gotta move I had my fun
Let us walk before they make me run

Y luego sigue. Soundtrack3

Ill never be your beast of burden
My back is broad but its a hurting
All I want is for you to make love to me

22 de enero

Aun con el soundtrack de ayer. Llego a casa medio enfermo, sofá y termómetro, me balanceo con un:

I need you, I don't need you,
I need you, I don't need you

Qué caricia a pesar de los pinchazos en las sienes, Cohen deshojando la flor del cactus.

En el Chelsea Hotel Dylan le escribió a Sara una cosa tremenda de doce minutos. Empezaba así:

With your mercury mouth in the missionary times,
And your eyes like smoke and your prayers like rhymes,
And your silver cross, and your voice like chimes,
Oh, who among them do they think could bury you?

Se casaban. Diez años más tarde se divorciaban y Dylan recordaba:

I can still hear the sounds of those Methodist bells,
I'd taken the cure and had just gotten through,
Stayin' up for days in the Chelsea Hotel,
Writin' "Sad-Eyed Lady of the Lowlands" for you.

Y parece que al menos algo escribió de su Almuerzo al desnudo Burroughs allí. Ese libro estuvo dos días en lo que sirve de mesita de noche del cuarto de invitados del piso de Hell on wheels y mi primo a finales del pasado agosto.

Consigo poner menos comas. Qué nervioso me pongo a veces.

21 de gener

Ahir la tarda va anar caient sobre Barcelona la humitat desagradable i inevitable de molts dies d’hivern. Hi pot haver prop de quinze graus però has d’anar abrigat perquè si no tens sensació de fred. Llavors camines pocs minuts, ràpid, i ja sues. Tot mullat. Les voreres, la calçada, els cotxes, els seients del Camp Nou. Amb els focus del camp es veia la boira, encara que poc espessa. Ni tan sols té l’encant de la boira dels llocs freds, que fa certa sensació de puresa, de pur hivern, de pur fred, de blancor pura, del que sigui. Fa més la sensació de cosa acumulada poc neta, com d’aigua estancada.

El partit d’ahir, ensopíssim. Cap gràcia. Només l’olor de botifarres a les planxes.

Avui, cap a les nou del vespre, cinc minuts després d’haver sortit del despatx passo per la plaça de la Vil·la de Madrid. Veig gossos i caic que és l’hora de passejar-los. M’hi fixo una mica i crec veure el Rocco una mica apartat del grup de gossos, al seu aire. M’hi acosto i el crido i ve cap a mi deixant-se fer una carícia al seu cap tan fort i preciós. A més del grup de gossos sempre hi ha el grup dels amos. D’aquest grup en surt una noia prima, maca, somrient i simpàtica. És la Caro, la sòcia i amiga de la Marta, i propietària del Rocco. Mentre parlem la Caro mira de reüll el grup de gossos, per si de cas. Parlem una mica i em diu que pugi, que la Marta és al pis treballant.

Avui no fa tanta humitat i es pot veure la silueta de la lluna plena prou bé. Em passa pel cap que va bé certa dosi d’angoixa vital, alguna fissura als teixits del cor que et faci notar quan s’infla de satisfacció tot i que ens recordi que de vegades s’esquinça.

Sota la dutxa escolto Chelsea Hotel. Ja són les dotze quan torro una mica de par per untar-hi tomàquet. Obro una ampolla de Monsant, amb un gust d’allò més bèstia. M’agrada però no deu ésser gaire adequat per un sopar lleuger.

Soundtrack

I remember you well in the Chelsea Hotel,
you were talking so brave and so sweet,
giving me head on the unmade bed,
while the limousines wait in the street.
[…]
You told me again you preferred handsome men
but for me you would make an exception.
[…]
we are ugly but we have the music

Ayer

Con CrisR, luego de trabajar y ella saliendo del sindicato, una brocheta de solomillo con foie, algunos pinchos y vinos. Habíamos estado allí hace un mes, antes de navidad, y habíamos hablado bastante con un camarero. Ayer nos vio y nos dijo: “qué tal, anarquistas”. Aquel día CrisR había conseguido que subiera al sindicato y estuve un rato envolviendo una vela negra y una roja en celofán, atándolo luego con una cinta roja y una negra y clavando el pin de la CGT a la altura del lazo. Un chico joven, con gafas y aspecto repelente me hizo saber que tenía que tener cuidado al pegar el celo en el celofán, que si se veía demasiado quedaba feo.

Luego del sablazo de las brochetas vamos al Ascensor, que está casi vacío y agradable. Aunque desde que nuestra querida mestressa que había antes no es lo mismo, creo. Antes tardaban en servirte el cóctel, lo dejaban reposar, etc., ayer en un minuto tenía el manhattan en la mesa. Yo me tomé dos y CrisR pidió uno con vino blanco, vermú rojo y algo cítrico, como pomelo, o así.

Subimos por la Rambla y nos paramos ante un perrito precioso. Nos dice la señora que tiene un mes, y que es cruce de pastor alemán y husky. Está en la calle porque quiere venderlo. Dice que por 200 euros o 150. Le acerco el índice a la boca del perrito a ver si lo chupa, como la teta, es tan pequeño. Medio lo chupa, medio lo muerde, con sus dientes pequeños.

Algo más arriba, en Canaletas, CrisR le compra a un magrebí dos la tas de cerveza para el camino o para al día siguiente. Tiene 38 años y discute las cervezas con sus padres, así que se las compra ella. Como ya no hay metro nos sentamos cinco minutos en las sillas, que en realidad son bancos de uno, según creo, para evitar que los sintecho se tumbaran. Precisamente tenemos una al lado, vestida con una traje de ir en moto, de color rojo. Le pide fuego a CrisR, educada. Me parece que tiene pinta de irlandesa y aún más cuando empieza a entonar algo que parece folk irlandés o galés o algo así. O sea celta. Es una especie de canto emotivo, místico, tipo Danny Boy. Le digo a CrisR, que está a su lado, que le pregunte de dónde es. Contesta en castellano, que de África. Pero de qué parte de África y dice que de donde María y José fueron a tener al niño.


Avui

Torna a semblar primavera. Ara que tornava a pensar, com cada any, que una noia amb texans i un jersei és la cosa més maca que es pot veure aquests dies.

Però clar, són dies de primavera amb els plàtans pelats.

Dia per passejar, adequat per a les ressaques lleus, deixant que vagin marxant lentament al carrer durant les hores de sol, caminant poc a poc, una cervesa freda.

14 de gener

Casualitat. A finals de l’estiu passat vaig començar a llegir Barcelona, una discussió entranyable, del volum Primera volada, de l’obra completa. El vaig deixar a la metiat per començar una novel·la, em sembla. La cosa és que ahir el vaig tornar a agafar per on l’havia deixat i em trobo una descripció de l’hivern i del cap de setmana, quan una ventada i un xàfec el divendres va deixar el cel net i el dia fred el dissabte i el vent que seguí bufant i ha bufat avui.

“A Barcelona no faria mai fred al carrer si no fos el Montseny. Quan el Montseny és nevat i s’entaula el vent del nord, l’aire de Barcelona es gela. Llavors fa fred i a dins i a fora de les cases i el barceloní, que odia el fred, agafa un aspecte arronsat i ridícul.
[...]
El vent del Montseny aclareix l’aire de Barcelona, destrueix el plafó de núvols i de fum que el vent de garbí posa sobre la ciutat durant tants i tants dies, transforma una ciutat sistemàticament humida en un ciutat esporàdicament seca. El vent del Montseny crea cels llisos amb nuvolades blanques, deboleix el color de terra d’escudelles que gairebé sempre té la ciutat, permet que els seus colors apareguin.”

___________________________________________

Els contertulis d’avui del Federico són fluixos i anant cap a Badalona poso Catalunya Ràdio al cotxe, que cau molt a prop de la COPE. Amb l’Antoni Bassas hi són el Jordi Barbeta, Francisco Marhuenda, Milagros Pérez Oliva i crec que Carles Capdevila. Estan parlant de lo de l’Aznar el darrer cap de setmana. Suposo que el Marhuenda, amb el seu català encara més espantós que el de la Milagros Pérez Oliva (em passa el que deia el Sabino Arana que no ens passava als catalans amb el tema de la llengua) que fa una mica de torracollons acaba cansant el Barbeta, que va al pinyol de la qüestió. Diu el Barbeta que lo que li molesta no es lo de l’Aznar sinó lo del Pericay. Els bons catalans s’irriten amb l’Aznar, però els torba i indigna més lo del Pericay i alguns pocs més. Perquè no n’hi ha gaires més.

L’ambient viscós i de dictadura blanca (el sintagma l’aplicà Tarradellas referint-se als primers anys de Pujol. No sé què diria ara) de sempre. Oportunitat perduda. Seria un debat interessantíssim el de l’ensenyament quan conviuen dues llengües, però aquí tot això esdevé militància i fe. Militància i fe totalitàries. I la contribució del Pericay a la llengua catalana és present a dos llibres escrits amb Ferran Toutain. El debat que provocà un d’ells és un altre exemple de la mateixa qüestió. Si discuteixes, constructivament, el lèxic normatiu, vas al sac anticatalà. El magma totalitari vessant contínuament sociolingüistes arrossega la llengua, l’ensenyament, la tele. No hi ha discussió acadèmica, científica, política, periodística possible. T’acaben enviant a la trinxera, no hi ha més remei.

___________________________________________________

He sortit de casa abans de les nou del matí i hi he tornat després de les deu de la nit. He pensat tal cosa, o l’he subratllada, perquè en tornar i encendre el llum la vista ha topat amb el fons del got de suc de taronja, el fons de la tassa de cafè i molles de brioix a un plat mitjà.

Gener, del 6 al 12

6 de gener

Sol passar al gener. Un dia hi ha gairebé vint graus al carrer, fa sol, ha fet vent i entra pel nas, encara que no estic segur de que sigui l’olor. Cap a les quatre de la tarda recollia el pijama de l’estenedor al balcó i he tingut la sensació de primavera.

Com un ensurt d’abril, ensurt per ser precedit d’eufòria.

7 de gener

Generación “vaixell” diu l’Arcadi Espada. Massa confusió ambiental quant al català escrit. “Cercar”, etc. A un llibre d’en Tubau:

“léxico normativo en fase de invención”.

Contaminació. Submersió, més que inversió, en algo fangós qu’impregna.

8 de gener

Angoixa, dita així:

Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.

9 de gener

Q’arribi la primavera, malgré tout, amb o sense flors del mal, amb les carícies fresques de la tarda quan el sol baixa, amb els batecs massa forts o massa fluixos.

S’esdevingui la primavera, amb flors i plors, etc.


10 de gener

Surto aviat de l’oficina, menjo un tros de truita amb pa amb tomàquet al carrer Villarroel i em deixo caure a la butaca a les vuit i quart. Méliès, Walsh, Cagney, Mayo. White heat/Al rojo vivo. En cine no l’havia vista. Ni en versió original.


12 de gener

Fred, vent i sol. I per això, de matinada, quan tornava pel passeig de la Bonanova vora les cinc i amb la bufeta plena brillaven molt la lluna en quart creixent i les estrelles i aquella que em sembla que és Mart.

En un sopar de quinze, ahir, el jefe i jo casi bevíem a glops un vi d’aquests tan massissos de la Terra Alta.

Al camp, penso que no sé per quina raó el Rijkaard fa aquests canvis de centrals. D’estar setmanes amb dos centrals que la treuen amb criteri a no haver-n’hi cap, avui. A la meva esquerra hi ha avui un adolescent, en la primera fase, ple de totes les coses horribles. La veu desagradable recent canviada, quatre pels llargs mal posats com a barba. És mallorquí i no para de donar la tabarra amb crits. Tinc la impressió amb aquests que amb facilitat es passa de la percepció de bonica cantarella a uns sons desagradables. No sé si depèn de mi, de la persona, del poble o de què. A mi m’agradava l’accent d’un amic de la carrera que era de Pollença. Em deia que els de Manacor cridaven molt.

Alguns accents donen la sensació d’ atàvics. Com si una colla de Macgregors pèl rojos baixessin de ves a saber on. I em passa amb accents com el mallorquí, que la majoria de vegades em sembla una cosa anèmica i afectada, ondulada i agradable.

4 de enero

Como el agua, me dejo ir hasta Las Ramblas. El agua, si no se me escapa un punto alto, sigue la curva del Paseo de San Gervasio, en la Plaza Kennedy debería irse por Balmes, atravesar la Ronda del Mig, la Plaza Molina, la Diagonal, y todo el ensanche. Los cuatro kilómetros de Balmes (Pla, a quien asqueaba el Ensanche, sentía simpatía por el trazado de la calle Balmes). Hasta Pelayo, donde el agua debería seguir hasta una esquina de la Plaza Cataluña (Tubau recuerda a un tipo del SEU como el primero en escribir Catalunya en un texto en castellano. Arcadi Espada tituló su libro “Contra Catalunya”, diferenciando o sea, si se escribe en castellano, Catalunya de Cataluña).

La próxima vez, si me acuerdo, pensaré en Canaletas por donde tiraría el agua. Ya solo, sin el agua, sigo dejándome caer hasta la calle Canuda y luego a la librería y al fondo, bajando unas escaleras que dan a la sala más grande, luego de pasar por un suelo que cruje en algún punto. Recorriendo la sala en sentido antihorario, hacia la mitad he dado un respingo, un respingo interior, supongo. En un lomo he visto Victor Kravchenko, Yo escogí la libertad. Es viejo, del 47, primera y tal vez última edición en castellano. De Kravchenko y el caso Kravchenko supe hace poco por Carlos Semprún Maura., aunque el articulo de la Ilustración Liberal es de 2001. El libro es bonito, tapas blandas y rugosas, color crudo. Tiene más de 400 páginas pero las hojas son muy finas, translúcidas. Las letras son pequeñas y tienen cuerpo de negrita.

3 o 4 de gener

Com pateixen aquesta tardor/hivern les persianes velles del pis. Com si del Tibidabo, tan a prop d’elles, hi baixés un torrent ventíbol (no sé si m’he inventat la paraula, però m’agrada).

Sol passar en noies extremament boniques però no sols en elles, que el perfil és encara més bonic que la visió frontal. Un llavi superior atrevit, que s’insinua cap amunt, un nasset (no cal que sigui petit, tan sols és carinyós) que acaba en punta, tan bufó.